Música i plaer a la Barcelona dels Currutacos:
un projecte de música i ball del 1800
Poques dades es coneixen sobre la noia anomenada Pasquala Rodríguez i Pagés. Tot i aquest aparent contratemps, el retrat que apareix a les primeres pàgines del manuscrit 02.1829 que es conserva al Museu de la Música de Barcelona ens permet conèixer alguns aspectes de la seva vida. Pertanyent a la classe social burgesa, aquesta noia d’uns divuit anys sembla una fervent seguidora de la moda dels afrancesats o currutacos, i apareixrodejada de tot un seguit d’instruments musicals que denoten la seva iniciació en l’art de la música. L’instrument més important per la formació d’aquesta jove va ser la guitarra. Als volts de l’any 1805 va rebre com a regal una guitarra de sis ordres juntament amb el manuscrit mencionat, tot farcit de danses per la guitarra i de cançons i boleros escrits expressament per a ser acompanyats per aquest instrument.
La guitarra de sis ordres és un instrument força desconegut, sense la gran quantitat de repertori del seu ancestre, la guitarra barroca de cinc ordres, i sense la continuïtat que arriba fins als nostres dies de la guitarra romàntica. Tot i aquest aparent oblit, l’instrument va formar part del paisatge sonor de la ciutat de Barcelona durant una època que s’allarga des de mitjans del segle XVIII fins a les primeres dècades del segle XIX, sent un dels instruments predilectes per interpretar la música popular. El tombant de segle va ser un període de grans canvis, a on la creixent classe social de la burgesia necessitava diferents maneres de passar el seu temps lliure així com de diferenciar-se tant de l’aristocràcia com de les classes més baixes, necessitat materialitzada a les llargues vetllades que s’organitzaven als salons de les cases més benestants de la ciutat, vetllades a les que mai faltava algú disposat a cantar acompanyat de la guitarra les cançons més de moda del moment. L’instrument de la guitarra va tenir un paper fonamental dins d’aquestes reunions, a on ràpidament es passava de valsos, galops o contradanses als més que populars boleros, a on diferents grups instrumentals acompanyaven a una o més veus en aquestes cançons picants, composades per divertiment de tota una audiència amb ganes de passar-ho bé.
Amb el repertori següent, extret fonamentalment del manuscrit amb signatura provisional 02.1829 conservat al Museu de la Música de Barcelona i copiat l’any 1805 aproximadament, volem presentar una petita mostra del que era aquest ambient musical de la Barcelona dels Currutacos. Principalment volem deixar reflectit el contrast entre les hores d’estudi de la música a les cases de la burgesia, i com aquests coneixements adquirits s’empraven per posar música a les vetllades que tenien lloc als salons de les canses més benestants. Per a aquest fi utilitzarem un agrupació de veu acompanyada per una guitarra de sis ordres, còpia d’un original construït per Joseph Benedid l’any 1783 i conservat al Museu de la Música de Barcelona.
En primer lloc presentem una col•lecció inèdita de Boleros, que lluny de les més conegudes mostres d’aquestes cançons, amb les seves lletres correctes i edificants pretenen ensenyar a les noies joves diferents aspectes de la seva conducta. Darrera d’aquesta intenció es troba la necessitat d’aprendre a acompanyar les cançons més de moda del moment, les lletres de les quals haguessin estat força inapropiades pels familiars que de ben segur escoltaven les classes de música d’aquestes joves. Els valsos eren unes danses de ritme ternari que van gaudir d’una gran popularitat durant els segles XVIII i XIX. La guitarra va cultivar des de ben aviat aquest gènere, i ja trobem mostres d’aquestes danses preparades per la seva interpretació des de començaments del segle XVIII. En aquest cas presentem un recull de Valsos extret del manuscrit de la Pasquala, podent fer-nos una idea de la música que aquesta jove de Barcelona interpretava amb la seva guitarra. Segueix un recull d'arietes italianes, i acabem l'espectacle amb una compilació de seguidilles boleres.